KATHERINE V. MASÍS-IVERSON
Primera part:
LA TRADICIÓ TULKU
D’acord amb el budisme tibetà, els tulkus són reencarnacions de mestres, generalment reconeguts pels seus coneixements sobre textos budistes, les seves habilitats per ensenyar el Dharma i la seva destresa en les pràctiques meditatives. Deixant de banda les discussions sobre el concepte d’anatman o anatta (no-ànima), el budisme tibetà estableix una distinció entre el renaixement automàtic del citta santana, o flux mental d’una vida a una altra, i la reencarnació deliberadament escollida per un mestre en una vida prèvia a l’actual. La reencarnació és voluntària i pròpia dels tulkus, mentre que el renaixement és involuntari i propi de la resta dels éssers sentents. Per descomptat, en tots dos casos, entra en joc el karma, el teixit complex de causes i efectes.
El procés típic i tradicional per identificar un tulku comprèn diverses etapes. Els seus deixebles més fidels segueixen pistes i instruccions deixades pel seu mestre difunt sobre on es reencarnaria a la seva propera vida. Cerquen el nen reencarnat a la zona on es creu que podria haver nascut i, un cop localitzat, el sotmeten a proves preliminars que consisteixen a identificar objectes que pertanyien a la seva reencarnació passada, quan era mestre. Més endavant, es possible que un consell de monjos faci més proves al nen per assegurar-se que és un tulku.
Abans que el trobin, es probable que un tulku reencarnat tingui somnis, records o visions associats amb alguna vida passada, generalment la immediatament anterior. El propòsit que un mestre reconegut es reencarni novament és assolir el seu paper de bodhisattva, un ésser que, gràcies a la seva evolució espiritual, cultivada al llarg de moltes vides, podria accedir al nirvana. Tot i això, se n’absté perquè es compadeix del patiment de tots els éssers sentents i així, torna per ajudar-los.
Un cop identificat un tulku, hi ha una cerimònia d’entronització que formalitza la condició de mestre reencarnat i tot seguit, un llarg període d’educació que es duu a terme en un monestir budista. Un cop es completa la seva formació, el tulku-bodhisattva ensenya formalment els textos i les pràctiques budistes, com ara cants, meditació, etc., i d’aquesta manera compleix amb la seva ajuda els altres.
La tradició tulku ha estat defensada com a sistema per garantir la continuació de la línia de mestres budistes tibetans qualificats, però alhora se n’ha qüestionat la possibilitat de errors a l’hora d’identificar-los. També s’ha posat en dubte la manera d’educar els tulkus, atès que es corre el risc que es creguin especials i mereixedors de privilegis, en comptes de servidors al Dharma.
Des que el primer Kàrmapa va tenir una visió sobre la seva propera reencarnació a finals del segle XII, els tulkus generalment s’han reencarnat al Tibet o regions limítrofes. Es debateix qui va ser el primer tulku identificat com a tal a Occident, però el consens general és que abans del segle XX no se n’havia identificat cap.
TRES DOCUMENTALS
Hi ha tres documentals que tracten sobre les vivències d’alguns tulkus nascuts a Occident des d’angles totalment diversos: (1) Memoiries d’un autre vie / Memories of a Previous Life/ Records d’una vida prèvia (1994), (2) Tulku (2009) y (3) My Reincarnation / La meva reencarnació (2011). A continuació, oferim una breu descripció de cada documental.
Memoiries d’un autre vie / Memories of a Previous Life / Records d’una vida prèvia (2011)
Les primeres escenes transcorren al Canadà i ens presenten els pares i les dues germanes d’Elijah Ary, el nom budista del qual seria Tenzin Sherab. Carol, la mare d’Elijah, explica alguns somnis i records que el seu fill va tenir de petit I que feien al·lusió a llocs que no hauria pogut conèixer a la seva edat. Carol i el seu marit, estudiants del budisme tibetà de la línia Gelugpa, esmenten els somnis d’Elijah a alguns mestres a Mont-real, els quals comencen a sospitar que es podria tractar d’un tulku. Finalment, son els mateixos mestres els qui inicien el procés d’esbrinar qui va ser la reencarnació prèvia d’Elijah.
Als set anys, Elijah va ser reconegut oficialment com la reencarnació de Geshe Jatse el qual, tal I com explica el mateix Elijah o Tenzin Sherab al film, no va ser un mestre de renom, sinó un «simple monjo».
Quan Elijah fa els dotze anys, Carol l’acompnya al Monestir Sera Jhe, al sud de l’Índia, perquè inicii la seva educació monàstica, que durarà una dècada aproximadament.
Passades les escenes inicials, el documental acompanys Tenzin Sherab com a jove adult al monestir. La càmera el mostra mentre menja, prepara el tè, comparteix estones entretingudes amb altres monjos, medita, participa en cerimònies o debateix textos budistes. La càmera també el segueix mentre busca un CD de Phil Collins als carrers de Mysore, «a dues hores del monestir», i mentre es diverteix amb la família de visita en una platja propera. És el mateix Tenzin qui narra els seus pensaments i emocions a cada escena, tant en les versions en francès com en anglès del documental.
En els darrers minuts del film, Tenzin Sherab diu que el seu futur és a Occident i que necessita tornar, ja que «el Dalai Lama em va dir una vegada que podria ser de gran ajuda fent de pont entre les antigues tradicions espirituals del Tibet i el món modern d’Occident». Tot I que que aquesta decisió l’entristeix perquè ha de deixar les amistats que ha forjat al monestir, Tenzin està segur del seu camí.
Tulku (2009)
Gesar Mukpo, cineasta i director del documental Tulku, va ser identificat com a reencarnació d’un mestre quan era un nen. Fill de Chögyam Trungpa (1939-1987), que al seu torn va ser un tulku de la línia kagyu del budisme tibetà, Gesar viatja pels Estats Units d’Amèrica, Índia i Nepal, i entrevista quatre tulkus més, tots ells homes nascuts a Amèrica del Nord i Europa a les dècades de 1970 i 1980 i identificats com a tals en la seva infantesa.
Gesar va ser entronitzat quan nen, però no va rebre una educació monàstica formal perllongada. Va viure en un monestir al Nepal dels quinze als setze anys,i després va telefonar la seva mare, la britànica Diana Mukpo, perquè el portés de tornada a casa a Occident. Alhora que diu «sentir-se orgullós de ser un tulku», reconeix que no sap si va ser una bona decisió haver interromput la seva formació monàstica. En els darrers minuts del film el veiem abraçar la seva filla petita en tornar a casa a Nova Scotia, Canadà.
El primer entrevistat per Gesar als Estats Units és Dylan Henderson, que no va rebre cap formació monàstica. Narra la seva història amb serenitat i no expressa cap preocupació sobre quina hauria de ser o podria ser la seva funció com a tulku. Fa una vida completament secular i és pare de família. Practica el busseig, esport que, per a ell, és una forma de meditar.
El segon entrevistat al mateix país és Ashoka Mukpo, germà de Gesar. Ashoka no es veu a si mateix com un mestre amb «túniques de monjo». Al moment de la filmació, sent que el seu treball al món secular a favor dels drets humans és una manera de beneficiar els altres i, com a tal, una manera de practicar el budisme.
El tercer entrevistat és Wyatt Arnold, un nord-americà que rep educació monàstica tibetana a l’Índia. Wyatt declara que, de nen, va tenir records de la seva reencarnació prèvia. Reconeix la seva confusió sobre les expectatives dels altres pel que fa al seu rol de tulku i sobre el que hauria de fer amb la vida en general.
Gesar viatja al Nepal per entrevistar el quart i l’últim tulku, l’holandès Ruben Derksen que, igual que Wyatt, afirma que va tenir records de la seva vida anterior quan era petit. Després d’haver residit al Nepal i Bhutan, Ruben esmenta comportaments que anomena «no-budistes» en alguns monestirs: la gelosia, el xafardeig, i abusos i maltractaments contra els nens. Cada any viatja a Bhutan per oficiar una cerimònia, per l’única raó que fa «increïblement feliços» els bhutanesos que hi assisteixen. Quan Gesar li pregunta si encara és budista, Rubén contesta que no ho és i admet no saber en què creu.
*Aquest article va ser publicar originalment a Buddhistdoor en Español
Segona part de l’entrevista
