Raymond Lam – Traduït per Albert Claret
Durant més d’un mil·lenni, des dels dies gloriosos del budisme de Kyoto i Nara, i malgrat el seu descens de popularitat, una crida espiritual única ha perdurat al Japó: la disciplina dels busshi, talladors d’estàtues que representen budes i bodhisattves. A través de la seva pel·lícula Carving the Divine (Tallant la Divinitat), Yujiro Seki, director japonès instal·lat a Los Angeles, ens obre una finestra a les vides dels busshi del Japó contemporani, la majoria dels quals són joves completament entregats a l’art esmentat. Aquest documental, probablement el primer que se centra exhaustivament en els escultors budistes japonesos, retrata un petit grup d’aprenents que segueixen les ensenyances del gran mestre Kourin Saito.
«Es un gran honor presentar al món aquesta pel·lícula, que representa potser l’art espiritual més important, o una de les més importants, del Japó, i els artistes que tallen aquestes divinitats a la fusta», diu Yujiro, llicenciat en Cinematografia per la Universitat de Califòrnia a Berkeley, EUA. «De fet, aquest projecte s’ha convertit, en certa manera, en ‘diví’ per a mi: ha donat un gran sentit a la meva vida. Hi he entregat el cor i l’ànima, però sense buscar la glòria personal. En aquesta pel·lícula hi veig alguna cosa més que la meva persona. Sé que el meu cos físic decaurà algun dia i desapareixerà, però com a artista aspiro a deixar un llegat amb la meva obra, que no sigui temporal, sinó etern. I Carving the Divine m’ha servit aquesta oportunitat.»
Tallar la fusta no és una activitat trivial. Els clients (que poden ser rectors dels temples, mestres budistes, directors d’organitzacions budistes caritatives o fins i tot donants laics) n’esperen la màxima qualitat, i pot suposar un gran desprestigi per a un busshi produir una artesania de baixa qualitat. Per al client l’estàtua no és una simple obra mestra estètica, sinó un canal o repositori dels bodhisattvas.
Els aprenents treballen en una atmosfera semblant a una fraternitat militar. Un dels artistes explica el següent: «Com a professió, ser un busshi comporta més penes que alegries». Hi ha poca tolerància o compassió per als aprenents que no s’acostumen al funcionament d’un centre busshi. «No te n’ensenyarem amb paciència. Et renyarem si fas alguna cosa malament», adverteix. I no falten les reprimendes; la relació entre el mestre i l’estudiant no s’estableix en termes d’igualtat. Al marge de la feina maldestra, també es consideren infraccions menors descuidar-se el kit d’eines complert, deixar una habitació desendreçada o no acomplir les ordres de forma respectuosa i immediata; tot això pot comportar fortes reprensions. La llengua japonesa potser no té el mateix rang d’insults que l’anglès o el castellà; tanmateix, per a les oïdes japoneses, la manera amb què renyen els estudiants que s’equivoquen pot ser considerada com una demostració d’insults profans.
Yujiro coincideix que la seva feina s’ha de prendre seriosament. Comenta: «Primer de tot, la vida d’un aprenent és difícil. El mestre exigeix obediència i dedicació absoluta. No és una escola amb un currículum educatiu. L’aprenent ha de ‘robar’ mitjançant l’observació, de forma ràpida i sigil·losa, les tècniques del mestre i dels estudiants avançats. Aquesta és una vida de treball monòton que no s’acaba mai. Els aprenents han de llevar-se molt d’hora cada dia, preparar l’esmorzar, netejar, treballar per als mestres durant el matí, preparar i menjar el dinar, i treballar novament per als mestres a la tarda. A la nit han de continuar treballant en els seus propis projectes. Aquesta és la rutina que repeteixen diàriament durant molts anys.»
El so del martelleig a l’escola busshi podria semblar el d’un gremi de l’era del Renaixement, explica Yujiro: «És un món de supervivència del més apte. Si vols aprendre a realitzar tasques més importants, has d’aconseguir superar els teus companys. Com més bona sigui la teva destresa, més treballs importants t’assignaran. Si no millores, continuaràs fent les mateixes tasques domèstiques, o fins i tot tasques menys importants, si els teus companys et superen en habilitat. És un món difícil. Tan sols aquells amb dedicació, entrega i velocitat poden avançar». A més a més, no existeix res a dins de la «indústria» busshi per ajudar els estudiants a trobar feina o encàrrecs. Tradicionalment, aquestes tècniques només es transmeten de mentor a deixeble. Fins on ha pogut conèixer Yujiro, les diferents escoles no es barregen gaire i no comparteixen obertament el seu coneixement de les tècniques.
La relació més important que un busshi ha de mantenir, tal com passa a les arts marcials, és amb el seu mestre. Yujiro ha notat que un mestre sempre atorgarà una part dels seus encàrrecs als seus antics aprenents, cosa que pot ajudar-los bastant durant els seus primers anys com a artistes independents. En realitat, l’aprenentatge d’entre tres i cinc anys no és prou perquè la majoria dels aprenents esdevinguin independents: «Jo diria que poden caldre almenys deu anys per obtenir el nivell i una formació sòlida com a busshi. El suport del seu mestre, així com dels altres membres de la seva escola és crucial».
Realitzar un documental és sempre un repte. Per a Yujiro rodar i muntar va suposar esforç, temps, diners i sort: «Reunir tot el conjunt gairebé sense ajuda va ser tot un repte, especialment rodar i organitzar el contingut increïblement vast i variat. Per a mi va ser important evitar tergiversar o generalitzar en excés la profunditat i les subtileses de la comunitat busshi. Hi ha molts documents que simplifiquen massa temes complicats. I jo no hi volia caure».
Un altre repte per a Yujiro va ser trobar una història per a compartir basada en l’estil de vida força mundà dels busshi. Malgrat el seu alt valor, l’acte de tallar la fusta és en realitat una feina tediosa i repetitiva. «No volia que la pel·lícula es convertís en un tutorial de ‘com esculpir’. Explicar una història multidimensional de les escoles budistes japoneses va ser bastant complicat, però després d’un any de muntatge intensiu i del treball del nostre equip de postproducció ens sentim satisfets amb el que hem aconseguit».
Yujiro assenyala que els comentaris que ha rebut sobre la pel·lícula, que encara no s’ha estrenat oficialment, han estat positius. «Un pintor em va dir que s’havia sentit identificar amb els aprenents i havia recordat com va ser l’aprenentatge del seu ofici a l’escola d’art. D’altra banda, un monjo va coincidir amb un missatge de la pel·lícula: més reconeixement internacional del budisme japonès comportarà un reconeixement renovat del mateix país. A més, un pare va elogiar la disciplina i ètica laboral dels talladors de fusta, i espera que els seus fills demostrin les mateixes qualitats. I un empresari retirat i escultor de pedra aficionat em va dir que estava meravellat amb el procés de l’art i que realment va somiar amb tallar fusta aquella mateixa nit. Com a director, estic realment commogut d’escoltar aquestes opinions diferents».
Actualment, Yujiro inverteix la major part del seus temps a enfrontar-se amb la bèstia de les xarxes socials, cosa que no havia fet mai amb tanta dedicació fins a acabar Carving the Divine. També encara la situació poc envejable d’haver de promocionar la pel·lícula al públic i alhora enviar-la a festivals de cinema, que requereixen que les entrades no es distribueixin prèviament. Igual que la devoció dels busshi pel seu art, aquesta pel·lícula és ara el més important per a Yujiro: «Realment estic vivint el moment i no puc pensar en altres projectes ara mateix. Em va caldre molt de temps per trobar un objectiu a la meva vida. Estava perdut, confós i sense esperança. Ara estic centrat en una idea, no només la promoció de Carving the Divine sinó de tota la cultura busshi i butsuzo».
«Moriré algun dia. És inevitable. Però quan passi, la meva major alegria serà saber que la meva obra em sobreviu i podrà ser apreciada per les generacions que vindran. Aquest és actualment el meu anhel més gran. Si moro ara, el meu art també morirà. No puc deixar que això succeeixi. Només penso en Carving the Divine, res més».
*Aquest article va ser publicat a l’edició especial: «El budismo y el cine» a Buddhistdoor en Español (04/01/2021).
Vegeu més a:
Carving the Divine
Carving the Divine trailer (YouTube)
Carving the Divine (Instagram)
Carving the Divine (Facebook)
Carving the Divine (Twitter)
Carving the Divine TV (YouTube)
Butsuzotion
