Es pot mesurar la felicitat? El Festival de Cinema Budista de Catalunya presenta el seu primer cinefòrum amb l’aclamat documental L’agent de la felicitat, estrenat a Sundance i projectat a més de 100 festivals internacionals. Després de la projecció, la codirectora, Dorottya Zurbó, dialogarà amb especialistes en ciència i budisme sobre una de les preguntes més profundes de la vida. Una experiència única que uneix cinema, reflexió i saviesa contemplativa.
Disponible en línia del 29 de maig a l’1 de juny de 2026 i amb projecció presencial el 29 de maig al cinema Verdi Park de Barcelona.
El 29 d’abril de 2026, el Bhikkhunī Dhammadinnā celebrarà una conferència en línia sobre les dimensions interiors i exteriors de l’ètica en els primers ensenyaments budistes. Organitzada per la Fundació Universitat Rovira i Virgili i la Fundació Dharma-Gaia, la sessió explorarà com el discerniment, el mindfulness i la transformació de l’experiència sustenten la vida ètica en el camí budista. Una oportunitat per aprofundir en la relació entre ètica, ment i despertar des d’una perspectiva acadèmica i contemplativa.
Benoy K. Behl ha estat un testimoni privilegiat de la bellesa, la bondat i la compassió que l’art pot aportar al món. Historiador de l’art, director de documentals i fotògraf, Behl (Nova Delhi), és l’única persona que ha documentat el patrimoni budista a 19 regions de 17 països. Per aquest motiu, el seu nom ja forma part del llibre dels Records Limca, per ser el fotògraf i historiador de l’art que més ha viatjat (Limca és un llibre anual de referència publicat a l’Índia, que documenta els èxits de l’Índia en múltiples àmbits).
El punt d’inflexió a la seva carrera va tenir lloc quan va fotografiar les antigues pintures de les coves d’Ajanta, les pintures més antigues que s’han conservat del període històric al subcontinent indi. A la gola en forma de ferradura del riu Waghora, a Maharashtra, a l’oest de l’Índia, es van excavar trenta-una coves en dues fases. La primera data del segle II a. C. i la segona, entre els segles IV i VI d. C. Les pintures murals i escultures d’Ajanta descriuen els relats Jataka, històries sobre el Buda en les seves vides prèvies, i les coves van ser usades durant segles, com a lloc de retir per a monjos budistes durant els mesos del monsó.
FotografIa de Benoy K. Behl
Behl va fotografiar les pintures d’Ajanta amb els seus colors i detalls autèntics el 1991 (i un any després, va tornar per fer la feina de nou i la va perfeccionar). Després de publicar aquestes fotografies a la revista National Geographic, museus i universitats de tot el món el van convidar a fer conferències i mostrar les pintures. El director general del Servei d’Arqueologia de l’Índia li va escriure: has conquerit la foscor de les Coves d’Ajanta.
Benoy K. Behl és un dels millors ambaixadors de l’antic art indi a través dels llibres, exposicions fotogràfiques i documentals. Alguns dels seus documentals, com ara «Les arrels índies del budisme tibetà» i «Les deïtats índies venerades al Japó», han guanyat diversos festivals internacionals de cinema.
Buddhistdoor en Español: Has esmentat a molts articles l’impacte que va suposar per a tu el teu treball fotogràfic de les pintures murals d’Ajanta. Després de visitar tants llocs per tot el món, que tenen el millor art budista, què vas trobar d’extraordinari als murals d’Ajanta?
Benoy K. Behl: He tingut la gran fortuna de veure i documentar l’art budista més bonic, en llocs com l’Estupa de Borobudur, Indonèsia; Sukhothai, a Tailàndia; les pintures del segle XII de Bagan, a Myanmar; les Coves de Dungkar, a la Regió Autònoma del Tibet, els museus d’història cultural de Bangla Desh, les Coves Sigiriya, a Sri Lanka. El que és extraordinari en tot aquest art és la seva visió sublim de la vida, que atorga una mirada interior profunda a les figures pintades i esculpides. És un art exquisit que et transporta, lluny del soroll i el clam del món material, a la pau que es pot trobar a l’interior.
Ajanta 268 (Bodhisattva Padmapani, Cueva 1)
Després d’haver vist aquest meravellós conjunt d’obres d’art budista pel món, un torna a la font més sublim. Les pintures d’Ajanta són la consagració més completa i exquisida de l’esperit de la compassió al budisme. Hi ha una delicadesa en aquest art que et commou i transforma completament, simplement li has de donar loportunitat i passar un temps en la seva presència. Els acadèmics i pelegrins sempre han parlat sobre ‘el món d’Ajanta’, i això és el que vaig experimentar allà. Els milers de figures amables i bondadoses pintades sobre les parets de les coves d’Ajanta et transporten a un món de compassió i amabilitat. Aquestes pintures transmeten una totalitat a la seva visió de la vida, que et canvia per sempre. El missatge compassiu d’Ajanta queda recollit en una inscripció al lloc, que diu: ‘L’alegria de donar el va omplir tant, que ja no va quedar espai per a la sensació de dolor’”.»
BDE: Retrocedim en el temps. Si poguessis recrear al cinema l’atmosfera, els sons i la gent que treballava i visitava les coves durant les dues fases de construcció de les Coves d’Ajanta, què hi veuríem?
BKB: «El principal que podríem veure és una multitud de persones lliurades, exercint la seva funció a la vida, esculpint i pintant. Eren gremis d’artistes que consideraven el seu dharma, o deure sagrat, crear l’art que transmetria el coneixement i la comprensió de la vida que ells havien rebut dels seus ancestres.»
BDE: Estan en perill les pintures d’Ajanta?
BKB: «Els anys 1920-30, abans de la Independència de l’Índia, es va convidar un equip de conservadors italians per preservar els murals d’Ajanta. Això va ser un desastre per a la conservació de les pintures, ja que els conservadors van aplicar shellac (un tipus de laca) sobre les pintures, ja que creien que era la millor forma de preservar-les. Amb el temps, l’shellac va quedar groguenc i es va enfosquir molt amb la quantitat de pols que es va anar acumulant de l’atmosfera. Des de fa dècades, el Servei d’Arqueologia de l’Índia (SAI) ha estat acuradament eliminant el shellac, perquè apareguessin els colors i els detalls de les pintures. Part d’aquest exercici delicat s’ha fet amb èxit, però encara queda molt més per fer.
A més de les activitats humanes intrusives, com l’aplicació del shellac, hi ha altres factors naturals que posen en perill les pintures per al futur. Hi ha algunes filtracions d’humitat que vénen de la cimera distant exterior sobre la cova. El SAI està fent tot el possible per protegir les pintures.
Un altre factor perjudicial és l’acumulació d’humitat i bacteri dins de les coves, provocat pel gran nombre de visitants en els darrers anys. S’ha creat un Centre d’Interpretació a prop de les coves, amb l’esperança que molts visitants hi vagin i no passin tant de temps a les coves.»
Ajanta 6 (Bodhisattva Vajrapani, Cova 1)
BDE: Índia atresora una de les tradicions pictòriques més belles del món, però sembla que molts dels artistes de l’antiguitat són desconeguts avui dia. Podries esmentar alguns dels aspectes destacats del Chitrasutra del Vishnudharmottara Purana, el tractat d’art més antic del món?
BKB: «L’herència de la tradició pictòrica que van rebre els artistes d’Ajanta, va ser documentada al Chitrasutra, del segle V dC. Aquest tractat ofereix centenars de detalls sobre com pintar. Per exemple, el pintor indi es concentrava immensament a retratar els sentiments dels seus personatges a través de la mirada, ja que els ulls són les finestres de l’ànima. Així que trobem cinc tipus de mirades que es descriuen al Chitrasutra: xapakara o meditativa, matsyodara o amorosa, utpalaptrabha, plàcida o pacífica, padmapatranibha, espantada o sanglotant, i sankhakriti,irada o profundament.
Les pintures d’Ajanta van ser realitzades pels hereus d’una llarguíssima tradició. Eren gremis de pintors que van pintar palaus, temples i coves. L’art de la pintura era el seu llegat, i el seu deure a la vida era pintar. Com podeu imaginar, no tenien cap necessitat d’escriure els seus noms sobre les pintures. Era una gran sensació d’importància i plenitud, exercir el teu paper com a part del món.
Aquests pintors van tenir una gran compassió i visió de la humanitat, que ens commou i captiva fins avui.»
Ajanta 6 (Bodhisattva Vajrapani, Cueva 1)
BDE: En quin moment es va començar a representar el Buda amb forma humana a les coves d’Ajanta, i en l’art de l’Índia en general?
BKB: «Ja que l’ego i la creença en la nostra pròpia identitat és considerada com una il·lusió provocada per la limitació dels nostres sentits, el focus mai no es va posar sobre l’individu. Durant uns mil anys, a l’antiguitat, fins al segle VII d. C., es va produir a l’Índia una immensa quantitat d’art. Aquest representava deïtats, éssers mitològics, animals, plantes, arbres, formes que combinaven aquests éssers amb gran harmonia, i també hi havia representacions d’homes i dones comuns. No obstant això, aquest art mai reflectia personatges destacats, ni tan sols els reis sota el govern dels quals es van crear aquestes obres. Tampoc no s’esmentava el nom de l’artista. Segons el Chitrasutra, les personalitats són molt poc importants per ser representades en l’art. L’art té un objectiu noble, mostrar allò etern, més enllà de les formes efímeres del món.
El propòsit de las òbres d’art èra transmetre la Veritat, tal coma èra experimentada per l’artista. Cap pensador o artista no reivindicava que només ell havia vist la Veritat. De fet, grans mestres indis de l’antiguitat, incloent-hi Gautama Buddha i Mahavira, van declarar que únicament seguien els passos d’altres que els van precedir. L’èmfasi es posava en la pèrdua de l’ego i no en la perpetuació. L’art era un vehicle fonamental per comunicar aquestes idees.
Una de les contribucions més importants d’aquest corrent filosòfic es troba en l’absència de barreres entre el món espiritual i el món dels sentits. L’art d’aquesta tradició comparteix completament les experiències vitals en tots els aspectes. Veu les nostres percepcions, sensorialment als plans espirituals més elevats, com un camí continu. Potencia les nostres facultats i percepció, per ajudar-nos a comprendre i assolir allò diví, a través de tots els nostres recursos, entre ells, els emocionals. Aquesta filosofia no intenta negar la nostra resposta a l’esplendor del món que ens envolta. De fet, veu la bellesa com un reflex del que és diví. Per aquest motiu, la forma humana no es presenta de manera que pugui despertar els desitjos primaris que es tornen una càrrega. En canvi, l’art indi reconeix la gràcia en tots els humans i també en altres formes, i busca elevar-nos a través de la nostra reacció davant de l’estètica.
Una de les contribucions més importants d’aquest corrent filosòfic es troba en l’absència de barreres entre el món espiritual i el món dels sentits. L’art d’aquesta tradició comparteix completament les experiències vitals en tots els aspectes. Veu les nostres percepcions, sensorialment als plans espirituals més elevats, com un camí continu. Potencia les nostres facultats i percepció, per ajudar-nos a comprendre i assolir allò diví, a través de tots els nostres recursos, entre ells, els emocionals. Aquesta filosofia no intenta negar la nostra resposta a l’esplendor del món que ens envolta. De fet, veu la bellesa com un reflex del que és diví. Per aquest motiu, la forma humana no es presenta de manera que pugui despertar els desitjos primaris que es tornen una càrrega. En canvi, l’art indi reconeix la gràcia en tots els humans i també en altres formes, i busca elevar-nos a través de la nostra reacció davant de l’estètica.
Els budes amb forma humana van començar a veure’s a l’art indi, juntament amb altres deïtats, des del segle I a. C—segle I d. C. Per tant, durant el segon període d’Ajanta, podem veure aquestes imatges amb freqüència.»
BDE: Vas desenvolupar una tècnica fotogràfica amb poca llum per fotografiar els murals d’Ajanta. Com va ser lexperiència?
BKB: «El treball a Ajanta va ser un repte tècnic. Aquesta fotografia a la foscor va capturar els detalls i colors que no havien estat coneguts abans pel món.
Però el que va passar en el procés de passar tantes hores amb aquestes belles pintures, va ser una cosa diferent, que va ser de fet, més important que l’èxit tècnic. Vaig rebre una exposició constant i propera a l’antic art indi. Va ser l?experiència transformadora de la meva vida. Mitjançant aquests albirs, va sorgir un coneixement clar sobre el fet que la compassió és tot el que hi ha. El coneixement és diferent d’una cosa que llegeixes a un llibre. El Coneixement és una cosa que coneixes, que s’ha tornat part de la teva consciència.»
El documental “Les arrels índies del budisme tibetà” de Benoy K. Behl:
– – –
Mireia Pretus Labayen
Va cursar els seus estudis a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, obtenint la llicenciatura de periodisme. Posteriorment va fer un curs a l’Escola Superior d’Imatge i Disseny (IDEP) sobre guió de cinema i producció. L’any 2001 va començar el seu interès pel budisme, i des d’aleshores ha estudiat i practicat amb diversos mestres budistes, especialment de la tradició tibetana. Durant aquests anys ha col·laborat intensament com a traductora, especialment traducció simultània de l’anglès a l’espanyol de mestres budistes, i ha col·laborat amb la Fundació Casa del Tibet de Barcelona, la Universitat de la Mística d’Àvila i la Fundació The Meridian Trust. Ha estat membre de l´equip de la Coordinadora Catalana d´Entitats Budistes. Actualment treballa per a l’ONG Anglesa The Friendly Hand, coordinant projectes educatius i de salut a UK, Espanya, Índia, Perú i Sri Lanka.
En aquest article, Douglas Calvo Gaínza analitza The Zen Breath, un curtmetratge experimental de Daylet Acevedo que transporta l’essència del budisme al context quotidià de l’Havana. L’obra prescindeix dels diàlegs per centrar-se en el mindfulness i la bellesa de la impermanència a través d’imatges i sons ambientals. Calvo destaca com la pel·lícula aconsegueix una visió “enfangada” del zen, convidant a la reflexió profunda sobre la llibertat i la compassió a la Cuba actual. Es tracta d’una peça tècnica i artísticament complexa que marca una fita en la incipient cinematografia budista en llengua castellana.
Elisa Cucinelli és molt més que una documentalista; s’ha convertit en un pont entre dos mons sovint desconnectats: la recerca artística occidental i la rica tradició contemplativa oriental. D’origen francès i amb una vida arrelada al moviment, havent viscut a Pequín, Berlín i els boscos de Tailàndia, Cucinelli encarna el cercador contemporani. Com a dona queer i artista visual, la seva identitat desafia els motlles tradicionals, donant-li una sensibilitat única per observar el que sovint queda al marge de la història i de l’espiritualitat.
Ayya Jutindhara practicant meditació a peu. Cortesia d’Elisa Cucinelli.
Hem parlat amb ella avui perquè es troba en una etapa crucial de la seva carrera amb el naixement de Paragami — Cap a l’altra riba. Aquest projecte no és un documental convencional, sinó més aviat una fusió valenta entre la seva pràctica espiritual i la seva professió cinematogràfica. Després d’anys d’implacable recerca personal del sentit, Elisa ha aconseguit transformar els seus dubtes en una obra que documenta la vida de les monges budistes al sud-est asiàtic, un col·lectiu històricament invisible.
És vital escoltar l’Elisa perquè la seva obra posa llum sobre les estructures patriarcals del budisme. A més, ofereix referents de saviesa femenina que el món necessita urgentment. En temps de polarització, crisi climàtica i soroll mediàtic, la seva proposta d’un “budisme compromès” i un cinema que faci de “guia suau” ens ofereix una alternativa real. La seva història ens demostra que és possible integrar activisme, art i espiritualitat per guarir no només l’individu, sinó la comunitat. A continuació es mostra el nostre diàleg sobre aquest viatge de transformació.
Imatge cortesia d’Elisa Cucinelli.
Daniel Millet Gil: Elisa, per entendre la profunditat del teu projecte actual, hem de mirar enrere. Com recordes els teus primers anys i aquell despertar inicial a les grans preguntes de la vida? Entenc que la teva primera aproximació intel·lectual al budisme xocava frontalment amb la teva identitat cultural francesa.
Elisa Cucinelli: Des de petita, m’han preocupat les grans preguntes. Em vaig quedar fins tard intentant entendre la mort i la inexistència, però totes dues semblaven impossibles. També em fascinava la gent; els observava de prop intentant entendre què sentien i per què el món funcionava de la manera que ho feia. Alguns d’ells semblaven feliços, però no estava segur de si realment ho eren. I no podia entendre per què unes vides eren valorades menys que d’altres: a l’escola recollíem arròs per Somàlia, però se sentia com una gota a l’oceà. Per què el sofriment en altres llocs es tractava com inevitable?
Quan era adolescent, el meu pare em va fer un regal, Siddhartha, de Hermann Hesse, i va tocar alguna cosa profunda en mi. Em vaig sentir atreta per aquest tipus de saviesa. Quan vaig preguntar a la meva mare sobre el budisme, la recordo esmentant que els budistes rebutjaven el desig i oprimien les dones. Va ser una decepció. A França, on la passió i el plaer dels sentits estan tan entrellaçats amb la nostra identitat —arts, menjar, música, amor, etc.—la idea de renunciar al desig semblava gairebé nihilista. Així que vaig seguir amb la meva vida. Vaig continuar pensant-hi al llarg dels anys, passejant pels prestatges d’espiritualitat a les llibreries sense saber què buscava.
Imatge cortesia d’Elisa Cucinelli.
DMG: Van passar els anys i la vida moderna et va atrapar fins que et va portar a un punt de ruptura. Com va ser aquell moment en què vas decidir aturar-te, i com va ser la teva primera trobada real amb la meditació i els ensenyaments de Buddhadasa Bhikkhu a Tailàndia?
ETC: Més tard, la vida es va tornar molt ocupada. Treballava massa i em preguntava: “D’això es tracta tot?” Quan un amic va esmentar la meditació vipassana, immediatament em vaig sentir atreta i també intimidada. En aquell moment, no vaig poder seure quieta ni durant cinc minuts; s’omplia cada moment fins a desplomar-se. Vaig intentar meditar, però em va semblar impossible. No podia estar sola i necessitava estar amb gent constantment, i sabia que això no era sostenible. Em vaig adonar que probablement necessitava una immersió en aigua gelada, cosa que no em deixaria altra opció que quedar-me a seure amb ella, amb mi mateixa i amb la solitud de la qual fugia. En un viatge a Tailàndia, per pura coincidència, vaig descobrir un monestir forestal prop de casa d’un amic que oferia vipassana en la tradició Suan Mokkh.
Així vaig començar a meditar fa uns nou anys. Vaig trobar els ensenyaments de Buddhadasa Bhikkhu i no tenia ni idea que canviarien la meva vida. Els ensenyaments sobre Cases (impureses mentals) i Dukkha (patiment) va tenir un fort impacte en mi: explicaven amb total claredat les forces en joc dins meu i en els sistemes més grans en què vivim. Vaig poder observar per primera vegada que les emocions simplement venien i anaven per si soles; estava feliç, enfadada, temorosa, trista, i no hi havia entrada exterior, ningú responsable d’aquests torrents, ningú a qui culpar.
Qui pensava els pensaments? Qui sentia els sentiments i d’on venien? Va ser molt difícil, gairebé vaig marxar unes quantes vegades, però vaig perseverar d’alguna manera. També era la primera vegada que sentia que l’ego en si era el problema, que només podíem veure’l ballar i intentar no alimentar-lo. Em va fer evident que la nostra societat s’alimenta constantment Cases i l’ego, i que molts dels problemes del món deriven d’aquella gana sense fi.
DMG: Aquella retirada va marcar un abans i un després, donant-li una base sòlida. No obstant això, a mesura que aprofundies en la teva pràctica, vas començar a notar certes deficiències, sobretot com a dona. queer. Quins conflictes vas començar a observar dins de les comunitats budistes i com et va afectar l’aparent desconnexió de Theravada amb el món?
ETC: Aquell retir em va donar un fonament, una mena de manual per a la vida que m’havia faltat. En el seu moment estava vivint a Pequín, Xina, i l’experiència em va portar a tornar a traslladar-me a Berlín. A partir d’aquell moment vaig començar a llegir llibres de Dharma de Buddhadasa Bhikkhu, Ajahn Chah i Krishnamurti.
Vaig continuar tornant a Tailàndia per participar en retirs de meditació i allà també vaig començar a notar les estructures patriarcals en les comunitats budistes que visitava. Contínuament veia dones en funcions de suport, però poques vegades ensenyaven. Com a dona queer, anhelava professors i comunitats on pogués sentir un sentiment de pertinença, persones que compartirien experiències similars. També em sentia incòmode amb la desconnexió que predicava el budisme theravada; em sentia d’alguna manera equivocat estar centrat només en la pròpia il·luminació sense involucrar-me amb el món, i això no deixava de sorgir en mi com a motiu de dubte.
Mae Chee cantant a Paiboonpoonsuk. Imatge cortesia d’Elisa Cucinelli.
DMG: La pandèmia va venir com una pausa forçada que va transformar tant la teva carrera com la teva espiritualitat. Com vas descobrir el concepte de “budisme compromès” i com vas decidir integrar definitivament la teva professió cinematogràfica amb la teva pràctica espiritual per superar aquests dubtes?
ETC: Al mateix temps, la meva relació amb el cinema s’anava complicant. Ja m’havia allunyat del treball comercial i m’havia centrat més en documentals i vídeos d’art. Llavors la pandèmia va colpejar i em va arrabassar completament la feina durant un temps. Va ser estranyament alliberador: deixava descansar la meva pràctica amb la càmera, com algú que deixa un camp enfangat. Em va permetre frenar i tornar a connectar amb les pràctiques creatives. Malauradament, no formava part d’una comunitat budista a Berlín i la meva pràctica de meditació es va esvair lentament.
Cada vegada em preocupava més la polarització, la crisi climàtica i les guerres. Buscant respostes, vaig descobrir Bell Hooks i vaig connectar per primera vegada amb els ensenyaments de Thich Nhat Hanh. La seva senzillesa i èmfasi en la comunitat se sentia com un alleujament en aquests temps incerts; vaig sentir per primera vegada parlar de “budisme compromès”, que ressonava fortament amb les meves creences personals i el vaig percebre com la peça que faltava del trencaclosques.
Lentament, vaig començar a seguir els cinc primers preceptes sense que fos una decisió conscient. Quan la major part del COVID va acabar, vaig tenir la sort de passar dos retirs a Plum Village Thailand, on em vaig refugiar. La combinació de la calidesa de Plum Village i el budisme compromès amb el rigor dels ensenyaments de Buddhadasa em va donar una base equilibrada. Va ser llavors quan vaig entendre la idea de refugiar-me en el Buda, el Dharma i la Sangha.
També va quedar clar que, si la meva vida espiritual havia de ser central, havia de ser teixida en la meva obra. Les meves habilitats cinematogràfiques podrien servir al Dharma, ajudant a compartir aquests ensenyaments en un món que els necessitava urgentment. Per tornar a enamorar-me del cinema, vaig decidir canviar completament el meu plantejament: sense plans fixos, sense rodatge compulsiu, només obertura i confiança en el que es desplegaria; fusionaria la meva recerca personal, la meva pràctica de Mindfulness i la meva pràctica professional, i confiaria que alguna cosa bona en sortís.
Vine. Sharani esperant la seva ordenació al monestir de Sakyadhita, Sri Lanka. Imatge cortesia d’Elisa Cucinelli
DMG: En aquesta nova fase, la vostra recerca es va orientar intencionadament cap a la saviesa femenina. Qui van ser els professors i mentors que vas trobar a Tailàndia i Cambodja, i quin paper van jugar tant la lectura acadèmica com l’assessorament d’altres cineastes en la teva recerca?
ETC: En aquell moment, la meva recerca de saviesa femenina es va fer més intencionada. Vaig començar a visitar monestirs de Tailàndia i Cambodja, coneixent dones notables: Mae Chi Ajahn Ben a la província d’Isan, la valenta i ja llegendària Bhikkhuni Thai Dhammananda, Ayye Kammala al sud de Tailàndia i, finalment, Ajahn Tritrinn (un Mae Chi trans al nord de Tailàndia). Aquests encontres estaven guiats més per la intuïció que per la investigació acadèmica; seguia l’atzar, escoltava, practicava i filmava només quan em sentia necessari.
Quan vaig començar per primera vegada la meva recerca, el dia que vaig arribar a Bangkok vaig passar per una biblioteca budista i vaig tenir la sort de trobar el llibre perfecte per començar amb: El gènere i el camí cap al despertar, de Martin Seeger, que seria molt útil. Més tard vaig contactar amb ell i es va convertir en un gran mentor juntament amb Amnuaypond Kidpromma, de la Universitat de Chiang Mai. A través d’ells, vaig obtenir una comprensió més profunda dels contextos històrics i culturals del gènere en el budisme tailandès. A través de la lectura de Dhammananda Bhikkhuni i Karma Lekshe Tsomo, vaig prendre més consciència de les lluites de Mae Chi I el Bhikkhunis.
També vaig començar a llegir més obres de Bhikkhunis i Mare Chris com Ayya Khema, Upasika Kee Nanayon i Mae Chee Kaew, i vaig escoltar Jetsunma Tenzin Palmo o Ajahn Brahm. També vaig connectar amb el cineasta budista Edward Burger, que m’havia inspirat deu anys abans. Llavors va plantar la primera llavor i em va recordar que el cinema pot ser una forma de guia suau, no només d’entreteniment. Quan vaig acudir a ell per obtenir consell, la seva generositat i ànims van significar molt per a mi i van enfortir la meva resolució.
DMG: Tot aquest procés va cristal·litzar en el projecte Paragame. Com vas definir la forma final de l’obra i per què vas escollir un enfocament immersiu en lloc d’un documental educatiu tradicional per explicar les històries d’aquestes dones?
ETC: Al principi no sabia quina forma prendria el projecte: potser una instal·lació o una sèrie de retrats, potser una pel·lícula o una plataforma online. Una cosa estava clara: m’ho prendria amb calma, resistiria la tendència a precipitar-me cap a la finalització i la definició. Amb el pas del temps, el projecte es va anar fent més clar i va néixer Paragami — Cap a l’altra riba. La pel·lícula segueix quatre dones de Tailàndia i Cambodja que han triat el camí monàstic. Les seves vides són profundament inspiradores: crear santuaris per a dones i practicants LGBTQI, plantar arbres i plantes per recrear ecosistemes en terra seca, ensenyar meditació i tallar silenciosament espais de compassió i resiliència en tradicions que sovint els passen per alt.
No volia fer un documental educatiu assenyalant injustícies de fora. En canvi volia una pel·lícula íntima i immersiva que permetés a l’espectador entrar en el ritme de la vida monàstica: el so de les campanes, l’escombrat d’una escombra, els cants matiners, els silencis entre paraules. Aquestes textures parlen tant com les pròpies històries, demostrant que una altra manera de viure és possible: una arrelada en l’harmonia, la senzillesa i la cura.
Vaig decidir separar el projecte en dues parts: el documental, que seria més immersiu, seguint la vida d’aquestes dones en un estil “docu-reality”, i una plataforma de xarxes socials on tot el contingut de les entrevistes recollides a través de la investigació estarà a disposició del gran públic de manera gratuïta, perquè les seves veus puguin arribar a un públic més ampli.
DMG: Per tancar, Elisa, aquest procés t’ha portat físicament molt lluny, de Sri Lanka a Cambodja, i t’ha transformat personalment. Què treus de l’experiència de conviure amb aquestes dones i quina és la teva esperança de cara al futur de Paragami ara que estàs buscant suport per créixer?
ETC: A través del procés de rodatge, he tingut la gran sort de passar més temps als monestirs, compartint els seus ritmes diaris, rondes d’almoines matinals, càntics i meditació, jardineria i cuina. M’ha portat molt més enllà del que esperava: a Sri Lanka, presenciant l’ordenació de Bhikkhuni del Ven. Sacadharani i caminant en pelegrinatge a Anuradhapura amb Ven. Ariya Mangala; a Cambodja, seguint Ayya Jutindhara a través de paisatges remots a la recerca de monestirs abandonats. De diferents maneres, tots estem caminant el nostre propi tipus de recerca.
Paragami és un projecte personal; venia de voler tornar alguna cosa, de ser de servei, però també de submergir-me més en vides budistes. Aquestes dones encarnen les qualitats que buscava: força, bondat, generositat, presència. El seu exemple m’ha donat orientació i esperança, i a través de la pel·lícula vull compartir aquell sentiment amb els altres, oferir nous models a seguir i inspirar reflexió. Estic creixent lentament més savi a través d’ella i amb ell, i estic molt agraïda a tots ells per donar-me la seva confiança i paciència.
He finançat l’obra de manera independent fins ara, per protegir el seu procés experimental i intuïtiu, i ara estic en la fase de construir suport perquè pugui créixer. Aquest viatge ha estat transformador per a mi, tant com a practicant com a artista, i espero que Paragami pot contribuir, de la seva manera humil, a donar llum a la saviesa femenina i a difondre el Dharma de maneres fresques i inclusives.
Daniel Millet Gil és llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster i doctorat en Estudis Budistes pel Centre d’Estudis Budistes de la Universitat de Hong Kong. Guardonada amb el Premi Tung Lin Kok Yuen a l’excel·lència en els estudis budistes (2018-2019). És editor executiu i col·laborador habitual de la plataforma Budhistdoor en castellà i fundador-president de la Fundació Dharma-Gaia, una organització sense ànim de lucre dedicada a l’ensenyament acadèmic i la difusió del budisme als països de parla hispana. Aquesta fundació també promou i patrocina la Mostra de Cinema Budista Català. A més, Millet exerceix com a codirector del programa d’Estudis Budistes a la Fundació Universitat Rovira i Virgili (FURV). En l’àmbit editorial, gestiona tant l’Editorial Dharma-Gaia com l’Editorial Unalome, ambdues especialitzades en l’edició de traduccions de textos budistes. Les seves nombroses publicacions acadèmiques i educatives estan disponibles a: https://hku-hk.academia.edu/DanielMillet
Aquesta és una llista addicional de pel·lícules i documentals budistes complementària a la filmografia publicada a la secció de «Recursos» de la pàgina web de Buddhistdoor en Espanyol. Amplia la selecció amb obres complementàries, mantenint el mateix criteri curatorial de la guia principal. Hem inclòs tant clàssics poc coneguts com a produccions recents que exploren diverses tradicions budistes a través del lent cinematogràfic, des de meditatives obres de directors orientals fins a documentals occidentals que capturen la pràctica contemporània del Dharma. Cada títol ha estat seleccionat acuradament pel seu valor artístic i la seva fidelitat als principis budistes, oferint així als espectadors una finestra autèntica cap als ensenyaments del Buda en diferents contextos culturals i narratius.
La pel·lícula Enjō de Kon Ichikawa fa una crònica de la vida de Gōichi Mizoguchi, un jove monjo budista atrapat entre la seva tartamudesa i la seva obsessió per la bellesa del pavelló daurat.
Aquesta és una llista addicional que complementa la filmografia publicada a la secció de «Recursos» de la pàgina web de Buddhistdoor en Español. Amplia la selecció amb obres complementàries, mantenint el mateix criteri curatorial de la guia principal.
El Llibre dels morts de Kihachirō Kawamoto és un tracte rar en l’animació japonesa, notable per la seva tècnica stop-motion i el seu ritme lent, més proper a l’art pre-modern que a l’anime contemporani. La pel·lícula explica la història d’Iratsume, que, després de copiar sutres, percep l’esperit del príncep Ōtsu, fusionant una faula budista amb una història de fantasmes. Explora el budisme clàssic japonès, el seu sincretisme amb el shinto i la superposició de creences espirituals. L’autor, mestre de l’stop-motion, utilitza paisatges detallats per explicar una història culturalment densa que aborda el culte a la muntanya i la protecció contra els esperits. En última instància, la pel·lícula celebra l’artesania i el ritual, suggerint que la dedicació artística i espiritual ofereix una forma de transcendència i salvació.
Recentment vaig veure el documental Sugarcane (2024), un viatge extraordinari que explora els horrors dels internats indígenes canadencs i el camí de sanació que emprenen un pare i el seu fill, el cineasta Julian Brave NoiseCat, en enfrontar-se completament a les veritats de les seves experiències en aquest sistema de colonització i opressió.
La història comença el 2021, amb el descobriment de més de 200 tombes sense identificar als terrenys de l’Internat Indígena de Kamloops i la troballa de 50 tombes fora del cementiri de l’Internat Indígena de St. Joseph’s Mission, ubicat a la Reserva Sugarcane, a Colúmbia Britànica. Aquestes escoles eren administrades per l’Església Catòlica i gran part de la història se centra en els abusos comesos per capellans catòlics. El pare de NoiseCat, Ed Archie NoiseCat, va ser resident de St. Joseph’s Mission, i el documental deixa clar com el trauma que va patir de petit va tenir conseqüències profundes, no només a la seva vida, sinó també en la seva relació amb el seu fill.
També coneixem altres persones valentes: la Charlene Belleau, supervivent dels internats, que ara investiga aquestes atrocitats; el cap Willie Sellars, de la Primera Nació de Williams Lake, un jove encarregat de divulgar aquestes veritats al públic; i en Rick Gilbert, excap de la Primera Nació de Williams Lake, que viatja al Vaticà per participar en una reunió entre el Papa Francesc i els indígenes canadencs.
Sugarcane és una pel·lícula difícil de veure, però, és clar, va ser molt més difícil per als pobles indígenes viure aquestes experiències. Cada cop que sentia la necessitat d’ apartar la mirada del que veia, em recordava això i decidia romandre-hi present, malgrat la incomoditat o fins i tot del dolor que em generava ser testimoni del que es mostrava. Em va recordar a les setmanes de sesshin zen, en què treballàvem amb sentiments d’incomoditat emocional i física, fent l’atenció plena en lloc de buscar una sortida fàcil.
Tot i que els cineastes Julian Brave NoiseCat i Emily Kassie demostren un valor notable en aprofundir en els detalls del que va passar en aquestes escoles i com les famílies segueixen patint-ne les conseqüències, el nucli de la història tracta sobre la sanació i la fortalesa d’un poble per enfrontar-se junts a veritats devastadores.
Fa molts anys, quan treballava a la revista Turning Wheel de Buddhist Peace Fellowship, l’editora Susan (Sue) Moon i jo donàvem una importància especial a les històries que il·lustraven la pràctica de «no apartar la mirada». Això ens semblava un principi essencial del budisme socialment compromès: aprendre a observar profundament les situacions més esquinçadores sense cercar respostes fàcils ni distreure’ns del dolor que comporten. De fet, Sue fins i tot va reunir alguns dels millors articles de la revista en una antologia titulada Not Turning Away (Shambhala, 2004). Alguns dels relats inclosos al llibre són les reflexions de Jarvis Jay Masters sobre la vida al corredor de la mort de Sant Quentin, el relat de Marianne Dresser sobre la seva participació en un retir de Bearing Witness a Auschwitz amb l’Ordre Zen Peacemaker, i la història de Jenna Jordison sobre com va respondre a una carta d’un persona. Aquestes i altres històries mostren el coratge necessari per mirar de cara el vòrtex de la cobdícia, l’odi i la il·lusió humanes, així com la sanació possible quan aconseguim fer-ho.
Valoro profundament les paraules que la Sue va escriure al prefaci del llibre:
Sento una gran curiositat per descobrir com enfronten el patiment altres persones. Què fan quan tenen por? D’on treuen la força per estendre la mà una vegada i una altra, fins i tot als qui els han donat l’esquena amb ira? Què els dóna el valor per demanar a un soldat que abaixi l’arma?
Tot i que no crec que la pràctica de «no apartar la mirada» sigui exclusiva del budisme, sí que crec que tenir una pràctica de meditació o una altra forma de contemplació ens pot ajudar a mantenir-nos ferms davant del patiment extrem. A Sugarcane, veiem una vegada i una altra com els pobles indígenes recorren a pràctiques basades en la connexió amb la Terra per crear un espai prou ampli com per contenir l’immens dolor d’aquesta història.
En una escena, Julian i el seu pare se submergeixen en un llac gèlid com a part del seu procés per assimilar tot el que han après sobre els successos a l’internat i sobre les seves pròpies vides. En una altra escena, la Charlene encensa al Julian amb sàlvia mentre tots dos intenten processar com n’és d’esquinçador enfrontar els horrors ocorreguts a l’escola de St. Joseph’s.
Un altre aspecte clau de la sanació a Sugarcane és la manera com les persones es recolzen mútuament i com la comunitat s’uneix per assegurar-se que aquestes històries siguin escoltades. Fins i tot en les circumstàncies més doloroses, les persones són presents les unes per les altres. Això em va recordar la força del sangha en el nostre context budista: poder comptar amb una comunitat d’amics compromesos a «no abandonar-te», com diu el meu amic Alan Senauke.
Si teniu l’oportunitat de veure Sugarcane, us animo encaridament a fer-ho. Per mi, va ser com escoltar una de les xerrades del Dharma més poderoses que he presenciat, que ens ofereix un camí tangible cap a la plenitud i la sanació, fins i tot davant del patiment més extrem.
*Aquesta ressenya es va publicar originalment a Buddhistdoor Global el 19 de setembre de 2024.
Maia Duerr és escriptora, consultora, practicant de zen des de fa molt de temps i professora de meditació, reconeguda per la seva feina als camps de l’atenció plena (mindfulness) i el compromís social. Ha estat directora executiva de la Buddhist Peace Fellowship i coordinadora del Programa de Capellania Budista d’Upaya. Té formació en antropologia cultural i ha aplicat la seva experiència en aquestes àrees per ajudar individus i organitzacions a trobar més claredat, propòsit i resiliència. Ha escrit extensament sobre temes relacionats amb l’atenció plena, la creativitat i el canvi social, i és autora del llibre Work That Matters: Create a Livelihood that Reflects Your Core Intention” (Una tasca important: crea un mitjà de vida que reflecteixi la vostra intenció central).
