ROBERTO E. GARCIA
En parlar de cinema budista potser el primer que ens vingui a la ment és una pel·lícula que retrati la vida de monjos, que explori els beneficis de la meditació per a la salut mental o les virtuts ètiques dels ensenyaments, alguns dels temes que actualment interessen als practicants de budisme. Més rar és trobar produccions cinematogràfiques que explorin aspectes poc atractius per al pensament modern, però força comuns en el budisme tradicional, per exemple: els esperits com una presència perillosa constant; els relats kàrmics que s’estenen durant diverses vides; les històries de redempció de personatges criminals que rectifiquen el seu camí gràcies al poder dels ensenyaments budistes, entre altres temes.
Aquest és el cas d’ El valle de las flores (Valley of Flowers, 2006) del cineasta indi Pan Nalin, qui va assolir renom mundial amb la seva pel·lícula Samsara (2001), coneguda en espanyol com El discípulo, en la qual retrata la caiguda moral d’un monjo budista de Ladakh. A diferència de Samsara, on aborda directament problemàtiques del monacat budista, a La vall de les flors Nalin desenvolupa una història d’amor tràgic tenint com a fons l’entorn himalàic, més específicament ladakhi, on coexisteixen diferents identitats ètniques i religioses com el budisme, el bön i el śaivisme. Així, Nalin aconsegueix inserir el seu relat en un entorn social i cultural complex, en el qual el budisme és el factor dominant, però no l’únic. Tot i que a la seva pel·lícula reconeix aquesta realitat, Nalin clarament adopta la perspectiva budista per construir el seu relat, el qual queda emmarcat en les doctrines del karma, la transitorietat, les arrels del bé i del mal, i del domini de les potències budistes per sobre d’altres forces espirituals.
La vall de les flors es basa en la novel·la Magia amorosa i màgia negra (Magie d’amour et magie noir; Scenes du Tibet inconnu, 1938) d’Alexandra David-Néel, la fascinant viatgera i escriptora belga-francesa que va visitar Tibet per primera vegada el 1924. Si bé es tracta d’una inspiració més que d’una adaptació de la novel·la, la pel·lícula de Nalin es nodreix del món llegendari narrat per la viatgera i el recrea d’una forma magistral en escenaris sorprenents de la regió de Ladakh, incloent-hi monestirs, aldees i zones d’alta muntanya, molts d’ells de dificilíssim accés. Tot i això, l’acurat treball de la producció, principalment pel que fa al vestuari (a càrrec de Natasha de Betak) i els múltiples accessoris, dota la posada en escena d’una atmosfera d’enorme realisme, cosa que en si ja és un gran assoliment artístic per al director i el seu equip, així com un extraordinari delit visual per a l’espectador.
Però, quin tipus de pel·lícula és La vall de les flors? Sincerament és difícil dir-ho. Es tracta d’una producció que no es deixa encasellar dins d’un sol gènere. És, alhora, una road movie, un thriller, una pel·lícula de crims i fins i tot d’horror, però davant de tot es tracta d’una «fantasia» romàntica budista. Ara bé, aquí haig de precisar que, tot i que la descric com una «fantasia», els elements que a l’espectador modern li poden semblar fantàstics no són tals des d’una perspectiva budista tradicional. L’ús de màgia, la presència d’esperits protectors i malignes, l’adquisició de poders sobrehumans i altres prodigis formen part de l’imaginari budista des dels seus inicis, per la qual cosa en cert sentit aquesta pel·lícula és fidel als relats budistes antics que amb tota naturalitat inclouen aquest tipus d’elements «meravellosos».
L’argument de la pel·lícula es pot resumir de la següent forma (alerta spoiler!). A principis del segle XIX un bandoler anomenat Jalan (literalment «Ardor», interpretat per l’indi Milind Soman) lidera una banda de lladres carismàtics i multiètnics en el saqueig de les caravanes que transiten per la regió himalàica de Ladakh. Durant un robatori coneix Ushna (literalment «Ardent», interpretada per la francesa Mylène Jampanoï), una jove misteriosa que afirma haver-lo vist en els seus somnis i que s’aferra a seguir-lo. Ushna desperta a poc a poc la passió en Jalan, així com el suport de la banda, ajudant-los a robar coses cada vegada més valuoses. No obstant això, després del rastre d’aquests criminals es troba un personatge conegut com el Yeti (interpretat pel famós actor indi Naseeruddin Shah), una interpretació lliure del llegendari ésser que, d’acord amb testimonis locals, habitaria algunes regions himalàiques. A la pel·lícula de Nalin el Yeti és completament humà, té una gran afició per les begudes alcohòliques i es dedica a domenyar esperits perillosos. Certs aspectes del personatge l’acosten als mahāsiddhas, els grans realitzats del tantra budista, a alguns dels quals, com per exemple Maitrīpa, se’ls associa amb el consum d’alcohol, mentre que, a d’altres, com a Padmasambhava, se’ls representa com a grans apaivagadors d’esperits hostils. En continuïtat amb aquestes figures icòniques del budisme de la regió, el Yeti és caracteritzat com un guardià i protector del dharma armat amb un kangling, una trompeta feta d’un fèmur humà, i un tambor anomenat ḍamaru, dos objectes que s’empren en rituals tàntrics del budisme tibetà, i que entre els seus usos inclouen la capacitat de convocar i sotmetre entitats perilloses, tant externes com mentals. Com se’n adonarà qui vegi la pel·lícula, el Yeti s’esmerça a fer servir les seves eines de poder per sojutjar els enamorats, en qui és possible trobar més d’un factor maligne i literalment «demoníac».
La pel·lícula de Pan Nalin no és condescendent amb la parella de bandits enamorats i amb les seves transgressions criminals. Tampoc emet un judici moralista sobre aquest parell que bé podria ser un antecedent himalàic de Bonnie i Clyde. A l’estil dels relats kàrmics del budisme tradicional, més aviat es dedica a presentar les nefastes conseqüències de les accions que ells mateixos han creat. Embeguts amb el furt de coses cada vegada més valuoses, no només materials sinó també de caràcter energètic i espiritual (com la bona fortuna dels altres, els seus poders i fins i tot la seva energia i alè vital), Jalan i Ushna s’enfronten a la implacable inevitabilitat del seu propi karma. L’elixir de la immortalitat que en cert moment aconsegueixen robar a un iogui malvat, es converteix en un verí que dota de mortalitat humana l’enigmàtica Ushna —una entitat poderosa que ha travessat imprudentment les barreres entre els regnes d’éssers i ara es troba atrapada entre mons— i que encadena Jalan a viure una existència de cents d’anys sense poder experimentar la mort, mentre tots dos es troben units només pel dolorós record de l’altre. En el cas de Jalan, aquesta condició d’indesitjada immortalitat, marcada per l’anhel i l’absència de la seva estimada, el porta a procurar la mort assistida dels qui se la demanen, conduint la narrativa fins al Japó del segle XXI, on es durà a terme l’última trobada entre els amatus i el Yeti, qui finalment restablirà l’ordre, ficant mà del poder del Buddha qui, segons ell, «és qui pot convertir el conflicte en col·laboració».
Són diversos els aspectes doctrinals budistes que són presents al llarg d’aquesta pel·lícula. No obstant això, potser el més destacable siguin les constants referències a la transgressió del segon precepte budista, l’abstenció de robar, i les seves conseqüències kàrmiques. Jalan i Ushna no són monàstics; no obstant això, la seva història es desenvolupa en un àmbit cultural en el qual predominen les idees i les pràctiques budistes, i on la presència de poders associats al budisme és una cosa que es pren per sabuda. Així, el Yeti exerceix de guardià del Dharma i de les regions on impera el poder del Buddha, per la qual cosa la seva tasca consisteix a sotmetre la parella de criminals a la justícia, però, sobretot, a deixar-los clar que les seves accions es troben subjectes a la inexorabilitat del karma, per la qual cosa el seu càstig no és una cosa imposada des de fora, sinó una cosa construïda gradualment mitjançant els seus propis actes.
La veta budista que travessa La vall de les flors és lluny de ser òbvia. Es manifesta aquí i allà per mitjà de metàfores que fan referència a diferents idees centrals en l’ensenyament dels Buddhas. Un exemple concret d’això és el simbolisme de la flor al llarg de tota la pel·lícula. La flor representa el goig dels sentits, el plaer d’estar vius i experimentar el món de forma intensa, tal com fan Jalan i Ushna. És per això que el seu propòsit és retirar-se a la seguretat d’un lloc conegut com la Vall de les Flors, una regió que es troba a Uttarakhand, un estat del nord d’Índia. En la seva visió, aquesta vall representaria una regió sempre viva, immarcessible, on la parella podria gaudir de la immortalitat que havien robat. Però per al budisme la felicitat eterna no es pot robar. Ni la felicitat del nirvana ni el goig de les Terres Pures, descrit als sūtres del mahāyāna (i que, per cert, estan plenes a vessar de flors immarcescibles fetes de pedres precioses), es poden guanyar per mitjà del furt. Només el mèrit, el cultiu de la virtut i la saviesa hi poden conduir. En contrast amb això, el Yeti ofereix a la parella una flor, símbol budista del plaer passatger, de la mortalitat dels éssers, de la transitorietat (un dels segells característics de la visió correcta d’acord amb el budisme), tot mostrant-los-hi d’aquesta manera l’inevitable que és la seva mort i la seva separació.
La conclusió de la pel·lícula de Pan Nalin és tremenda i profundament budista. No hi ha passió sense patiment, no hi ha plaer sense decadència, ni acte malvat que no fructifiqui. No obstant això, també assenyala que la comprensió correcta condueix a l’equilibri. Després de tot, el budisme és un sistema que ensenya com transitar d’un estat de pertorbació i conflicte a un altre de sanació i equilibri mental. Des d’aquesta perspectiva, La vall de les flors es pot veure com una gran metàfora dels perills de la ment i de la necessitat de mantenir sota control les seves manifestacions nocives. El de Jalan i Ushna és un món on és possible identificar el mal a l’exterior, com a part de la conducta de les persones, com a característica de certs personatges humans o no humans, dels quals es podria pensar que són intrínsecament malvats, o almenys que tenen tendència a actuar amb malignitat. No obstant això, la pel·lícula apunta que el veritable mal, el veritablement maligne, no es troba fora de nosaltres; està en la nostra pròpia ment, en els estats mentals nocius: és un enemic que aguaita des de dins. No és fortuït que la pel·lícula s’iniciï amb la següent cita que s’atribueix a Milarepa, el gran savi budista de la regió himalàica:
«Allò que sembla un dimoni, que és anomenat “dimoni”
Que es reconeix com un dimoni, existeix dins del mateix
ésser humà i desapareix amb ell.»
——————————-
Roberto E. García és traductor de sànscrit i pāli i un estudiós de tradicions narratives del budisme indi. Actualment és Professor-Investigador d’Estudis Budistes al Centre d’Estudis d’Àsia i Àfrica (CEAA) del Col·legi de Mèxic, on desenvolupa recerca sobre els llinatges d’autoritat en la literatura del budisme indi i sobre la història del budisme a Mèxic. Ha publicat diversos assajos acadèmics sobre literatura i cultura budista. Entre les seves publicacions destaca el llibre Jātakas, Antes del Buddha. Relats budistes de l’Índia, una traducció directa del pāḷi de relats de vides passades del Buddha. Del 2015 al 2017 va ser investigador i traductor al Buddhist Translators Workbench, un projecte de lexeografia sànscrita del Mangalam Research Center for Buddhist Languages a Berkeley, Califòrnia.
*Aquest article forma part de la edició especial «El budismo y el cine» a Buddhistdoor en Español