Skip to content

Té sentit un riu? A propòsit del documental cinematogràfic The Departure, de Lana Wilson

ALEIX RUIZ FALQUÉS

Un dels fenòmens aparentment més desconcertants de les societats riques és l’alt índex de suïcidis. Es tracta d’un problema molt particular pel seu component tabú i per la impossibilitat de desentranyar quines són, veritablement, les causes que poden portar una persona a treure’s la vida, sent aquesta decisió una barreja personal i intransferible de raonaments lúcids i confusos. En una societat que busca desesperadament solucions mèdiques científiques, eficaces i definitives, a través del control de la matèria tangible, la impossibilitat de predir i tractar problemes d’ ordre espiritual o mental esdevé una font de constant frustració. Alhora, és impossible no prendre cartes en l’assumpte, i es pot dir que cadascú fa el que pot amb els mitjans de què disposa, com qui intenta navegar a través d’una densa boira.

Portada del DVD del documental “Departure”, dirigit per Lana Wilson

El documental cinematogràfic The Departure («La sortida»), dirigit per Lana Wilson, aborda el tema del suïcidi des de la problemàtica de la teràpia preventiva. Hi ha alguna fórmula per tractar persones que tenen pensaments suïcides? Ittetsu Nemoto, el monjo zen japonès que protagonitza el documental, es dedica amb cos i ànima a visitar i aconsellar potencials suïcides. Alguns mostren evidents signes de desequilibri mental, com l’home que (comprensiblement) no suporta veure els seus fills una hora al mes i sent que ha fracassat com a pare i com a persona. Altres pacients no mostren cap signe que els pugui diferenciar del que anomenaríem el comú de la gent. No obstant això, el pensament recurrent de treure’s la vida s’ha apoderat de les seves vides i es troben sense armes per afrontar la temptació d’acabar amb tot d’una vegada. Aquí és on entra en acció el peculiar monjo zen Nemoto, que rep trucades i missatges de correu i telèfon sense parar, i està disponible les vint-i-quatre hores del dia per atendre persones que estan al fil del precipici.

A més de visitar els seus «pacients», el monjo Nemoto organitza un retir periòdic anomenat «la sortida» (the departure, en anglès). Es tracta d’un exercici de meditació grupal sobre la mort i el deixar enrere les coses i persones més volgudes. És una espècie de simulacre de la pròpia mort. El monjo demana als participants del taller que escriguin en tiretes de paper les nou coses de les quals no podrien prescindir. Després els demana que vagin restant tiretes fins que només en queda una: allò que triarien si només poguessin preservar una cosa. Però també aquesta tireta de paper ha de ser finalment descartada. «La meva mare» es llegeix en el paper d’una participant; «les meves memòries» diu el d’una altra, «viatjar pel món» ha escrit un altre participant. Un rere l’altre va descartant l’últim paperet que els queda. «Ara ho haureu perdut tot. Això és la mort.»

Monjo Nemoto amb un dels participants a la seva retirada. Font: http://lanawilson.net/projects/the-departure/#trailer/3/

El més destacable del mètode de Nemoto és la seva falta de sistema, l’absència de protocol. Ell es deixa portar per la compassió, estrictament parlant. No sent el dolor i la confusió dels seus pacients com una cosa aliena. Està emocionalment implicat i compromès amb ells. Potser és veritat que el monjo no té grans dots d’oratòria. En les seves converses amb els potencials suïcides no s’ apressa a donar una resposta completament articulada i racional als problemes que es plantegen. Més aviat es dedica a escoltar amb el seu cor, a intentar viure el que viu la persona que pateix. No va amb la teoria o amb el protocol per davant. En aquest sentit, Nemoto és un terapeuta zen i no un psiquiatre a l’ús. No busca jutjar el suïcida, sembla que ni tan sols intenta impedir que es cometi el suïcidi. El mateix Nemoto suggereix de vegades que també ell sent sovint la pulsió d’acabar amb tot. Amb aquest tipus de conversa tranquil·la i casual actua com un mirall, perquè l’altra persona pugui entendre millor el perquè de la seva frustració i el seu desig de desaparèixer.

Un dels temes recurrents en l’ensenyament del mestre Nemoto, que d’altra banda és un ensenyament vague i nebulós, és la impossibilitat de donar sentit a allò que no en té de per si. Quan una de les noies en un dels tallers sobre la mort li diu que de vegades voldria comprendre el sentit de la vida, el monjo li respon que potser hi ha certes coses que no tenen perquè tenir sentit: «Un riu ha de tenir sentit?» Hi ha una diferència subtil entre aquesta observació i el nihilisme que directament afirmaria que les coses no tenen sentit. El monjo no afirma ni nega que la vida tingui sentit o no el tingui. Simplement qüestiona el plantejament. Té sentit preguntar-se pel sentit? De debò tot ha de tenir sentit? És forçós que així sigui? Em sembla que aquí resideix la força del discurs del monjo Nemoto, ja que subtilment apunta al que podria estar en l’arrel de la pulsió suïcida: forçar la vida a que ofereixi alguna cosa que no pot oferir i, per tant, forçar un conflicte sense solució possible. El que Nemoto proposa no és una solució, sinó un canvi de plantejament, donar la possibilitat a un altre tipus de plantejaments sobre la vida.

El mateix Nemoto es troba en una cruïlla que també reflecteix els dilemes dels seus pacients. La seva salut és fràgil a causa de problemes de cor. L’estrès de la seva feina i preocupació constant amb persones deprimides estan minant la seva salut i posen en perill la seva vida. Però ell afirma en un moment que potser una bona vida no té per què ser llarga. Una vida breu, però entregada a l’ajuda al pròxim, és en definitiva una bona vida. «Potser alguns ho vegin com una forma de suïcidi» es planteja en un moment. L’únic que preocupa Nemoto és que la seva dona i el seu petit fill pateixin a causa d’ell i per això sembla que al final decideix canviar d’estil de vida.

En efecte, un dels elements més pintorescos d’aquest monjo és que visita discoteques i balla, s’emborratxa i té família. Es va fer monjo perquè va veure en un anunci al diari que es buscava un monjo per fer-se càrrec d’un monestir zen. El fet que se sol·licités aquest lloc, però, no és casual, ja que Nemoto es trobava en un moment de canvi després d’un gravíssim accident. Va abandonar la seva antiga vida bohèmia i hedonista, en la qual ja no trobava cap sentit. Sembla que en aquest cas l’hàbit sí que va fer al monjo i, tot i que en cap moment del film s’al·ludeix a la doctrina budista, la forma com Nemoto encarna les virtuts de la compassió i la generositat és commovedora.

Rodatge del documental The Departure amb Lana Wilson, la directora, encarregant-se del so de fons. Font: https://chickeneggpics.org/grantee/the-departure/

El film és d’una notable bellesa estètica, de vegades un tant crua i austera, i un ritme lent que deixa espai per anar reflexionant sobre les converses. Un aspecte interessant i atractiu d’aquest documental cinematogràfic és que prescindeix del format d’entrevista directa al protagonista. Segurament això es deu al fet que el mateix protagonista es dedica, d’alguna manera, a entrevistar-se contínuament amb altres persones. Un no sap si es tracta d’una obra de ficció o d’un reportatge. També l’estructura del relat defuig les convencions i està plantejat de forma circular, amb un final anticlimàtic, en què sembla que estem de tornada al principi, això sí, amb una sensació contradictòria de no saber si les coses han canviat o segueixen igual, una sensació d’atemporalitat que d’alguna manera simbolitza aquesta pausa per a la reflexió que Nemoto intenta oferir als seus companys i companyes.

Aquest és el segon film de Lana Wilson, que ja havia codirigit al costat de Marta Shane After Tiller (2013), un documental sobre metges avortistes als Estats Units. Més recentment ha dirigit el documental Miss Americana (2020), sobre Taylor Swift. Les seves obres denoten un interès pels punts de vista marginals i polèmics, i tenen un clar component de crítica social. En el cas de The Departure aconsegueix aprofundir en el drama del sofriment humà, del suïcidi en general (no només al Japó), i aconsegueix retratar l’activitat d’un monjo terapeuta d’una forma fidel i respectuosa, amb un art simple i ple de subtilesa, amb una elegància i una absència de pedanteria dignes del millor art zen.

————————————

Aleix Ruiz Falqués (Barcelona, 1982) és Llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (Espanya), Màster en Sànscrit per la Universitat de Pune (Índia) i doctor en Estudis de l’Àsia del Sud (especialitat de pali) per la Universitat de Cambridge (Regne Unit). El seu camp de recerca és la literatura buddhista en pali, específicament la tradició birmana. Actualment és professor de llengua i literatura pali a la Shan State Buddhist University, Taunggyi (Myanmar), i professor de pali a l’Institut d’Estudis Buddhistes Hispano (www.iebh.org). Va traduir al costat d’Abraham Vélez de Cea i Ricardo Guerrero el llibre de Bhikkhu Bodhi En paraules del Buddha (Kairós, 2019) i pròximament publicarà el llibre Els últims dies del Buddha: El Mahāparinibbānasutta pali amb el comentari de Buddhaghosa (Trotta, 2022).

*Aquest article  forma part de la edició especial: «El budisme i el cinema» de Buddhistdoor en Espanyol

No hem pogut validar la subscripció.
Se n'ha fet la subscripció.

SUSBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

No envieu contrasenyes mitjançant aquest formulari.