Des de l’any 1975, l’organització budista internacional Vipassana Meditation, fundada pel mestre birmà d’origen indi Satya Narayan Goenka, ensenya vipassana —una tècnica de meditació arrelada a la tradició del budisme theravāda— a presons de diversos països del món. Fins al moment, s’han realitzat cursos en institucions d’Amèrica (EUA, Canadà, Mèxic, Colòmbia, Brasil i Argentina), Europa (Irlanda, Espanya, Regne Unit) i Àsia (Israel, Índia, Sri Lanka, Myanmar, Mongòlia, Tailàndia i Taiwan), amb la participació de milers de reclusos.
The Dhamma Brothers (2007) relata l’experiència duta a terme l’any 2002 a Donaldson Correctional Facility, una presó situada a prop de Bessemer, a l’estat d’Alabama, i que fou la primera presó de màxima seguretat dels EUA on es va realitzar un retir de meditació vipassana de deu dies de durada. El documental va ser dirigit per la psicòloga i antropòloga cultural Jenny Phillips, juntament amb el documentalista Andrew Kukura i l’administradora d’una escola d’art, Anne Marie Stein. La banda sonora inclou música de Sigur Rós, New Order i Low. El film ha estat guardonat en nombrosos festivals i concursos de cinema.

La pel·lícula ofereix un relat en primera persona de l’experiència de la pràctica de vipassana en un context molt particular, construït a partir dels testimonis dels qui van participar en el curs a Donaldson. S’hi inclouen tant les veus dels homes que compleixen condemna i relaten les seves vivències, com la dels professors del curs, el personal penitenciari (guàrdies, el director i el psicòleg del centre, responsable del programa) i els familiars dels reclusos que van acompanyar i van ser testimonis del procés de canvi viscut pels participants.
El film s’estructura en tres parts. La primera mostra la dura realitat diària de la presó i ofereix informació sobre el passat dels presos i les causes de les seves condemnes. Donaldson és coneguda com una de les presons més perilloses dels EUA. Hi compleixen condemna més de 1500 persones, majoritàriament afroamericanes, en situació de sobrepoblació, moltes de les quals mai no tornaran a veure el món exterior. Segons relaten els protagonistes del documental, conviuen amb la delinqüència organitzada, que controla activitats il·legals com la prostitució, les drogues i el joc dins el penal. Molts reclusos tenen poder i influència, i les autoritats lluiten constantment per mantenir-los sota control.
L’estètica d’aquesta primera part del film accentua les dures condicions del centre, ja que tant la descripció de la vida a Donaldson com els plans dels espais de l’edifici, on predominen els murs blancs, grisos i el platejat dels filats de seguretat, transmeten de manera fefaent el caràcter opressiu i tens que caracteritza el dia a dia d’una presó de màxima seguretat. No hi falten imatges de reixes que es tanquen, panys, filats amb pues, tanques electrificades, torres de vigilància amb guàrdies armats, tatuatges amb esvàstiques i presos amb rostre amenaçador fent exercici amb peses.

Possiblement, l’espectador es pregunti com és possible que un espai amb aquestes característiques pugui acollir una experiència de meditació vipassana, especialment si tenim en compte que els centres dedicats a aquesta pràctica solen situar-se en llocs bells, fora de les ciutats i envoltats de natura. I si bé hi ha diferències pel que fa a la comoditat de les instal·lacions (alguns tenen totes les comoditats i d’altres, encara en construcció, són més senzills), en tots els casos es procura que la pràctica de la meditació es realitzi en una atmosfera tan pura i tranquil·la com sigui possible.
El nucli del film és la descripció de la preparació i el desenvolupament del curs de deu dies de pràctica vipassana, incloent-hi com afecta física, mental i emocionalment els participants. Veiem com els dos professors d’aquesta antiga tècnica meditativa —que inicialment estaven atemorits i nerviosos per l’ambient tens i aclaparador de Donaldson— converteixen la cel·la on s’allotjaven durant el curs en “el nostre paradís”, segons diu un d’ells. De la mateixa manera, transformen el gimnàs, que queda aïllat de la resta de la presó, en un espai familiar per als practicants de vipassana, amb coixins col·locats, barreres visuals lleugeres per delimitar les zones per dormir i cartells indicadors de les àrees de circulació. Es produeix una “sacralització de l’espai” que converteix un dels pitjors llocs possibles en un indret sagrat on regna la calma i la serenitat.
Els veritables protagonistes del film són en Rick, l’Edward, l’O.B. i en Gary, quatre presos condemnats a cadena perpètua per homicidis relacionats amb drogues o robatoris. Ells comparteixen les seves històries de vida i reflexions sobre els diferents moments de la seva experiència amb vipassana. El seu escepticisme inicial, les dificultats d’estar en silenci durant deu dies, les sensacions durant la meditació, les resistències, la ràbia, l’acceptació i, finalment, l’alliberament del dolor emocional que arrossegaven des de feia dècades. Això permet als “germans del Dhamma” assumir la responsabilitat pels crims comesos i enfrontar-se als seus temors davant un futur incert.
La tercera part del film recull les opinions dels familiars, els guàrdies i el director del centre sobre l’impacte que ha tingut la pràctica meditativa en els participants. En general, tots coincideixen a destacar un efecte positiu en els reclusos que van fer el curs, ja que els noten més tranquils i amb un tracte més afable.
Aquesta darrera part també explora el context institucional i els condicionaments que van impedir la continuïtat del programa. El fet que, malgrat l’èxit del curs, el programa fos cancel·lat uns mesos més tard, revela les tensions d’una institució inserida en una xarxa de vincles amb diverses organitzacions de la societat civil, entre les quals n’hi havia d’associades a programes religiosos amb més tradició a la presó, i que es van sentir amenaçades. Cal tenir en compte que Alabama és un estat amb una forta fe cristiana, per la qual cosa és comprensible que el desconeixement d’una pràctica arrelada en una tradició espiritual oriental generés prejudicis.

Cal esmentar que, a més de The Dhamma Brothers, altres films han documentat l’experiència de practicar meditació vipassana en contextos de reclusió. Un és Changing from Inside (2006), també realitzat en una presó dels EUA. Un altre és el film pioner Doing Time, Doing Vipassana (1997), que transcorre en una presó de l’Índia on es realitzen diversos cursos, incloent-hi un amb 1000 reclusos dirigit per Goenka, el curs de vipassana més gran en temps moderns. També trobem Vipassana in Mongolian Prison (2018), que relata l’experiència en aquell país. A Amèrica Llatina també s’han registrat dues experiències de vipassana en presons: una al Brasil, Vipassana, el camí de l’alliberament (2018), i una altra a l’Argentina, Vipassana en presó, que narra l’experiència en un penal l’any 2004.
Aquestes produccions audiovisuals comparteixen una mirada que ressalta el profund impacte de la pràctica de la meditació vipassana en la vida dels reclusos. Al llarg dels deu dies del curs, els participants travessen diversos estats mentals, emocionals i físics que, habitualment, durant els primers dies es caracteritzen per la incomoditat, la ira, la tristesa i el desig d’escapar, i en els darrers per la pau mental, pensaments positius, esperança, equanimitat i una sensació física i emocional de lleugeresa. Normalment, cap a la meitat del curs, emergeixen els dolors més profundament enterrats en la psique, i s’inicia un procés d’acceptació i resolució que ajuda a curar ferides antigues.
Per acabar, i destacant que l’objectiu dels directors de The Dhamma Brothers en realitzar el film era generar consciència sobre la possibilitat que les presons puguin ser llocs per a la rehabilitació efectiva dels reclusos mitjançant la meditació, creant condicions per millorar la realitat diària dels centres penitenciaris, podem dir que el film assoleix molt bé aquest propòsit, ja que demostra com un ambient carcerari opressiu pot transformar-se en un oasi de pau i serenitat.

En estreta relació amb la visió budista del potencial de redempció dels éssers humans, el documental qüestiona els estereotips habituals sobre els homes empresonats, exposant-ne els aspectes més humans. Com sabem, la història del budisme és plena d’exemples de persones que, tot i haver comès els pitjors actes, es van transformar profundament i van assolir la il·luminació. Per esmentar dos casos clàssics, recordem Angulimala, un assassí que havia matat centenars de persones i portava un collaret de dits humans, que després de trobar-se amb el Buda es va penedir profundament dels seus actes i es va fer monjo. Un altre cas és el de l’emperador indi Asoka, famós per la crueltat de les seves campanyes de conquesta. Després d’una matança especialment brutal, es va penedir profundament i es va convertir al budisme, transformant-se en un dels seus més grans difusors.
En resum, tant la tradició literària budista com els films que mostren la pràctica de la meditació a les presons, com el documental ressenyat aquí, revelen el poder transformador de l’ensenyament del Buda i la seva visió esperançadora de la humanitat, on fins i tot els pitjors criminals poden redimir-se en el moment que s’enfronten al seu propi patiment. No cal ser un sant ni un monjo per asseure’s a meditar; qualsevol persona que vulgui experimentar-ne els beneficis pot fer-ho, i així trobar pau i felicitat.
Aquest article forma part de la nostra nova edició especial: «El budisme i el cinema».