Skip to content

Zen for Nothing (Zen per a res)
dirigida per Werner Penzel

JOAN SHANNON*

Zen for nothing (Zen per a res). Què vol dir això?  Segons Antai-ji, el monestir japonès Sōtō  Zen on es va rodar la pel·lícula Zen for Nothingzazen (meditació asseguda), si es practica únicament amb el propòsit de zazen, no serveix per a res! Però només si es fa bé! Però “res” és important. Què no és res? Res no és el no-res, la buidor, el buit. Un ensōMu! S’ha d’experimentar, no només conèixer. El Zen no és res? És una experiència. Què és el Zen? És aconseguir la teva veritable naturalesa, abans de pensar, la teva naturalesa de Buda. S’ha d’experimentar, no només entendre. De la mateixa manera, la pel·lícula, Zen for Nothing, ha de ser experimentada, no només vista o entesa des d’aquesta ressenya. Però tothom pot experimentar la pel·lícula, no només els seguidors del budisme zen. Tot el que es requereix és l’interès i la voluntat. La pel·lícula està disponible en DVD, amb subtítols en anglès, alemany i francès.

Zen for Nothing és una pel·lícula germano-suïssa, estrenada el 2016 i excel·lentment dirigida i filmada pel director de cinema alemany Werner Penzel, amb una banda sonora atmosfèrica i innovadora del multiinstrumentista i compositor anglès Fred Frith. La pel·lícula tracta sobre l’experiència d’una actriu i ballarina suïssa, Sabine Timoteo, que va passar part de la tardor, hivern i primavera de 2014/2015 vivint i treballant com a practicant laica en un monestir zen de Sōtō al Japó. Zen for Nothing, de 100 minuts de durada, es descriu com un documental, però no és un documental en el sentit convencional, en el sentit que no hi ha narrativa com a tal, només els sons de Sabine i altres persones parlant, de silencis, de cants, d’instruments de percussió budistes, i d’altres sons, naturals i artificials. I, per descomptat, també d’imatges, de moviment i de quietud, dins i al voltant del monestir i d’altres llocs. 

El budisme chan és l’origen del budisme zen. Les escoles budistes zen Sōtō  i Rinzai del Japó, el budisme Sŏn de Corea i el budisme Thi ền del Vietnam es van desenvolupar a partir del chan, una forma de budisme xinès que és una barreja del budisme indi dhyana i el taoisme xinès. Totes aquestes escoles del budisme són essencialment les mateixes en els seus principis, encara que diferents en les seves pràctiques. De forma simple, tot es pot descriure com a “budisme zen”.

La pel·lícula Zen for Nothing va ser filmada a Antai-ji, un petit monestir zen Sōtō als turons boscosos del nord de la província de Hyōgo a l’oest del Japó, amb vistes al mar del Japó. Antai-ji va ser fundada originalment el 1921 a Kyōto, però es va traslladar a la província de Hy ōgo el 1976. El monestir és conegut pel seu estudi del Dharma, la seva pràctica del zazen, en particular, shikantaza (“només assegut”) i, inusualment en aquests dies, per al takuhatsu (mendicitat  formal d’almoina, amb bols de mendicitat, amb túniques tradicionals japoneses medievals, grans barrets de palla en forma de bol capgirats i sandàlies de corda de palla). Tot i rebre donacions, Antai-ji és en gran part autosuficient. “Un dia sense feina és un dia sense menjar”: Mestre Chan de la Dinastia Tang Baizhang Huaihai.

Això contrasta amb molts monestirs i temples japonesos, els ingressos dels quals es deriven en gran mesura de la realització de funerals. Antai-ji és alhora tradicional i modern, seguint estrictes rutines i pràctiques monàstiques i amb una jerarquia, però amb practicants monàstics i laics, homes i dones, tant japonesos com no japonesos, que viuen, treballen i practiquen junts com a iguals. En el moment del rodatge de la pel·lícula, l’abat del monestir era un monjo alemany, MuhoNölke, el novè i primer abat no japonès; va ser succeït per una monja japonesa, Ekō Nakamura, l’actual i primera abadessa. Anant enrere en el temps, el cinquè abat va ser l’eminent mestre zen S ōtō del segle XX,  Kōdō Sawaki, famós per portar la pràctica zen a la vida de la gent corrent; alguns dels seus ensenyaments són citats a la pel·lícula. “Tot comença quan diem: ‘jo’. Tot el que segueix és una il·lusió”: Kōdō Sawaki, citat al principi de la pel·lícula.

Antai-ji, monestir zen de Sōtō al nord de la província de Hyōgo a l’oest del Japó

La pel·lícula Zen for Nothing comença amb un pla extern nocturn d’Antai-ji, després es desplaça a l’interior on es colpeja un gran tambor budista i una caixa de ressonància metàl·lica, seguit d’un breu cant en japonès. Això estableix l’escenari de la pel·lícula. Després coneixem una jove europea, la protagonista, Sabine Timoteo, que viatja en tren per una gran ciutat japonesa industrialitzada, canvia de tren, pren temps per fumar un cigarret a l’andana d’una estació mentre espera, i després viatja en un altre tren cap al camp a través de la costa i cap als turons. Finalment, la veiem caminant per un costerut camí rural, portant una gran motxilla, i després pujant per un tram encara més costerut d’escalons de pedra, amb fulles caigudes, cosa que suggereix que és principis de tardor, i cap al recinte del monestir, Antai-ji. 

Fotograma de Zen per a res.

Sabine es treu les botes, entra en un edifici del monestir i es troba amb un jove nord-americà, un practicant laic, que la mostra al voltant del monestir i li explica alguns dels rituals i pràctiques bàsiques que necessitaria per a la seva estada allà, com ara l’arc i  el gasshō (“unir les palmes”). A partir de llavors, aprèn coses en gran part amb l’exemple, seguint el que fan els altres. No porta túniques, en comú amb els altres practicants laics; només els monàstics porten túniques, però no quan treballen al voltant del monestir i els seus terrenys, són en gran part indistingibles dels membres de la comunitat laica o Sangha, inclòs l’abat, excepte pels seus caps afaitats.  

La protagonista, Sabine Timoteo. Fotograma de Zen per a res.

Nit. Foscor. Silenci. Després, de bon matí. Encara és fosc. I l’ambient és silenciós. Sona una campana. Hora de la primera sessió de zazen del dia, abans d’esmorzar. Mentrestant, alguns practicants preparen l’esmorzar a la cuina, perque aquell dia els toca aquesta tasca. El rellotge de la cuina marca les 4.05 h. La resta mediten, a l’estil S ōtō Zen, de cara a la paret del zen-dō (sala de meditació). L’abat vigila els meditadors asseguts. Utilitza el kyosaku (“bastó de despertador”) per donar cops a la part posterior de les espatlles, dos cops a cada espatlla, a aquells la postura dels quals és dolenta, o que s’estan adormint. El meditador i l’abat es fan una reverència mutuament tan abans com després dels cops. Correcció de la postura i alleujament muscular.  

Sona una campana. Fi de la meditació. Segueix el cant. Després esmorzar. El rellotge de la cuina marca les 6.07 h. Sona una campana. Els practicants entren al menjador i, un cop asseguts, canten breument i fan una ofrena d’arròs a Buda abans de menjar. L’esmorzar es pren en silenci i se segueix estrictament un protocol de menjar i bol. Sabine aprèn observant els altres. L’alba es trenca i hi ha una boira matinal de tardor. Més zazen. Pluja intensa. El karesansui (jardí zen japonès) s’inunda. Però s’assecarà i es tornarà a fer. Cap problema! Un escarabat camina a través de les estores de tatami al zen-do. Ningú no li fa cas. A l’exterior, vist a través del shoji (finestres/parets tradicionals de paper japonès), el sol ha començat a brillar. Sona una campana. La sessió de zazen matinal s’ha acabat. Els participants  surten del zen-do a l’aire lliure per començar el seu treball del dia al monestir i els seus voltants. Com va instruir el mestre chan Baizhang.

A fora, sentim parlar per primera vegada des que es van apagar els llums la nit anterior. En més de 20 minuts de pel·lícula, no s’escolta cap diàleg, només sons naturals i artificials.

Sabine i un monjo parlen de la vida. Després, és el moment de treballar. Inclou rentar verdures a l’aire lliure i preparar aliments a la cuina interior. Després menjar. Aquest és l’àpat del migdia, suposo, ja que la pràctica zen estricta és normalment abstenir-se de menjar després del migdia. Arriba la nit. Es veuen monjos i laics dutxant-se comunalment. Es veuen monges i laiques xerrant en els seus futons al terra cobert de tatamis del seu dormitori. Apagada de llums. 

Torna a ser el matí. Una altra boira matinal de tardor. Es fan tasques diàries al matí, com fregar el terra de l’allotjament habitable. Un monjo informa els participants sobre les tasques de treball del dia. Els edificis s’han de reparar i mantenir. Els arbres han de ser talats, serrats trossejats per a la llenya. El sotabosc s’ha de netejar per plantar arròs. Les gallines han de ser alimentades (pels seus ous, suposo, ja que els budistes zen són vegetarians). És l’hora del dinar del migdia. Càntics abans i després de l’àpat. És hora de xerrar. Després més feina. Sabine llegeix un llibre de poemes zen en alemany.

Ja ha arribat l’hivern! La neu profunda cobreix el sòl i els edificis del monestir. Les rutines monàstiques i domèstiques continuen. Però la relaxació també és important. Un pícnic a la neu en els turons sobre el monestir. El menjar, les olles, els estris, els bols i els escuradents són portats al turó per alguns dels practicants, amb raquetes de neu. S’encenen focs. El que sembla una ampolla de sake s’està escalfant en una olla. Un tipus no alcohòlic, suposo, ja que el consum de begudes alcohòliques és contrari al Precepte Cinquè.

“Mentre diguis que la meditació zazen és una cosa útil, alguna cosa no va del tot bé. Zazen no és res especial … Vols convertir-te en Buda? Quin malbaratament d’energia! Ara és simplement ara. Simplement ets tu”.: Kōdō Sawaki.

Fotograma de Zen per no res.

Els practicants comparteixen els seus pensaments i experiències sobre la vida a Antai-ji. Sabine s’emociona fins a les llàgrimes en citar un poema francès, “Pintar un retrat d’un ocell”, de Jacques Prévert, en el qual compara la gàbia d’ocells pintada del poema amb un marc. Inicialment va sentir que tot sobre la vida monàstica estava tancat dins de marcs, cosa que la va espantar. Però a poc a poc va deixant d’estar espantada i comença a agradar-li. Ara atresora les seves experiències al monestir. 

La neu s’està fonent. Brots i fulles verdes. La primavera ja és aquí! Es planta arròs. Es recullen brots de bambú. Es refà el karesansui. Es reparen i mantenen els edificis del monestir. La vida a Antai-ji torna plenament després d’un llarg i fred hivern.

Sabine té una entrevista amb l’abat Nölke, però no a l’estil formal japonès Rinzai Zen o coreà Sŏn, amb kōans, sinó una xerrada informal en alemany i ella li explica com es va sentir de protegida i en bones mans durant la seva estada a Antai-ji.

Es retiren les branques mortes del recinte del monestir. S’encén una foguera. Es fa un pícnic, amb el que sembla cervesa. Cervesa sense alcohol, suposo. Alguns dels practicants interpreten música rock! Guitarres elèctriques i acústiques, i diversos instruments de percussió. Sukha?

Fotograma de Zen per no res.

L’endemà al matí, Sabine afaita el cap d’una laica japonesa amb qui ha fet amistat a Antai-ji, Ekō Nakamura, qui ha decidit fer-se monja (va succeir l’abat Nölke com a abat cinc anys després). L’abat informa els practicants sobre el takuhatsu i els diu que l’endemà marxaran cap a Osaka per demanar almoina. Un grup de monàstics, encapçalats per l’abat i entre els quals hi havia Ekō Nakamura, ara vestida de monja, baixen per les escales de pedra del monestir, amb Sabine al darrere, amb la seva gran motxilla a l’esquena. La seva etapa a Antai-ji ha arribat a la seva fi. A Osaka s’acomiada dels monjos i monges i puja a un tren. Els monàstics inicien les seves rondes d’almoina pels carrers de la ciutat.

“Quan estàs somiant, no tens clar que estiguis somiant… Vagar dins de les teves pròpies il·lusions significa viure la teva vida com un somnàmbul” (Kōdō Sawaki). 

I així acaba la pel·lícula.

 Zen for Nothing és un documental meravellós, bell, feliç i evocador sobre la vida en un monestir zen de Sōtō al Japó. Molt recomanable.

*Aquest article va ser publicat originalment en Buddhistddor en Español el 19 de gener de 2024.

No hem pogut validar la subscripció.
Se n'ha fet la subscripció.

SUSBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

No envieu contrasenyes mitjançant aquest formulari.